Barcelona, una història de l’urbanisme repressiu

Cada cop que em veig atrapat en una càrrega dels mossos d’esquadra a Via Laietana i contemplo espectacles com el que vam viure ahir em venen ganes d’explicar aquesta història.

Es tracta d’una història d’almenys tres segles, composada per dades que són conegudes, però que poques vegades es compilen com a part d’un procés que té conseqüències ben palpables a l’actualitat, i que és el resultat de les polítiques d’ordre públic que han dut a terme governs de tot els colors, ja sigui en nom de la seguretat d’Espanya o de Catalunya.

Aquesta història podria arrencar en qualsevol moment entre el segle XIV i el XVII, quan els límits de la ciutat enmurallada ja es corresponen a l’actual districte de Ciutat Vella, excloent-hi la Barceloneta. Com podem veure en el mapa inicial, es tracta d’un entramat dens de carrers caòtics, propi de les ciutat medievals i que, llevat de la Rambla, no té cap via prou ampla com per que pugui ser anomenada avinguda o passeig. De fet la Rambla era el residu d’una antiga riera, el Cagalell, que marcava els límits de la ciutat abans de la urbanització del Raval.

D’aquesta manera, dins del perímetre comprés entre l’actual plaça Catalunya, les Drassanes, la Ciutadella i l’Arc de Trionf, no trobem ni un sol carrer que ens permeti travessar la ciutat, i les rutes principals són aquelles que avui agafariem per tal d’esquivar carrers apestats de turistes. Els carrers de Sant Pere, Carders, Llibreteria, Boqueria o Avinyó (avui peatonalitzats) eren les artèries principals de la Barcelona medieval. Potser així enteneu per què el carrer Ample rep aquest nom.

En aquest mapa, basat en una reconstrucció de l’aspecte que la ciutat tindria el segle XV, no hem parat massa atenció al desenvolupament de les muralles, sobretot a partir del segle XVII, amb la construcció de baluards i nous portals. Tampoc hem reflexat la urbanització del Raval, que arribaria al seu clímax cap al 1900 i que passaria de ser una zona d’horts a un dels barris més densament poblats del món.

Es ben conegut el trasbals que podien causar 300 segadors armats amb les seves eines de treball durant un dia de corpus, però imagineu també, tenint presents les experiències que vam viure durant l’Aturem el Parlament, el que suposava que a l’ajuntament s’hi reunís el consell de cent (màxima institució de la ciutat, i en bona mesura de tot el principat, a partir del segle XVI), ubicat on es troba actualment però amb l’entrada al carrer Ciutat, sense que existissin la plaça Sant Jaume ni els carrers Ferran o Jaume I. Sembla ser que, quan el poble de Barcelona no estava d’acord amb les decisions que s’anaven a prendre a la casa gran, tots els menestrals deixaven la seva feina i es concentraven als voltants, i els consellers havien de fer autèntiques peripècies per sortir il·lesos del plè. Això si que era intimidació ambiental!

No fa falta que sigui jo qui us expliqui el que va suposar el setge de 1714, que ja s’estan gastant una morterada pública per recordar-nos-ho. Només senyalarem que els anys posteriors van suposar l’enderrocament d’una bona part del barri del born, fent desaparéixer una trentena de carrers i més de mil habitatges. Es contruí la fortificació de la Ciutadella i s’amplià el castell de Montjuic, que ja s’havia començat a fortificar durant la guerra dels segadors. És un tòpic recorrent dir que aquestes dues instal·lacions militars no estaven destinades a defensar la ciutat sinó a reprimir-la.

En aquesta situació d’excepció s’hi afegia la prohibició d’edificar en l’ampli perímetre que separaven les muralles i les viles del voltant, així com la permanència de les muralles en uns temps en que moltes capitals europees començaven a derruir-les. El lent inici de les revolucions industrial i demogràfica convertia Barcelona en una ciutat extraordinàriament poblada i també altament conflictiva, reflex de les injustícies i desigualtats que poc tenien a veure amb cap desfeta militar succeïda un onze de setembre.

Aquesta situació requería altres mesures urbanístiques que possibilitessin l’efectivitat de les intervencions represives quan la ciutat, que ja apuntava maneres com capital mundial de les barricades, es revoltava. L’existència de destacaments militars a la Ciutadella, Montjuic i tambés les Drassanes, no resultava molt útil si els soldats havien d’endinsar-se en un laberint de carrers per arribar als indrets on es coïa la insurrecció.

L’any 1783, el capità general de Catalunya, Conde de El Asalto, autoritzava la obertura d’un nou carrer que comunicaria directament la rambla amb la muralla, atravessant el barri del Raval. La nova via rebria el nom del títol nobiliari del capità general, tot i que popularment se’l conegués com el carrer nou de la Rambla. Recordem que en aquest carrer és on es trova la sinistra comissaria del mossos a Ciutat Vella.

Algunes dècades més tard, ja gairebé en el període de les clàssiques bullanges barcelonines, es projecta obrir una via que completés la tasca del Conde de El Aasalto. Es tractava de traçar una línia recta que comuniqués la rambla (que llavors ja estava urbanizada i començava a esdevenir centre tant de la ciutat popular com de la burgesa) amb la Ciutadella. El resultat van ser els carrers Princesa, Jaume I i Ferran, que originalment estava dedicat a Ferran VII, rei durant aquesta època, però que degut al poc entusiasme que aixecava aquest monarca absolutista va acabar perdent la numeració.

D’aquesta manera, les tropes ja podien travessar en línia recta de la Ciutadella fins a la vora de Montjuic, però això no impediria que Barcelona fos coneguda els anys següents com la Rosa de Foc.

El 1854 s’inicià l’enderrocament de les muralles i la urbanització de l’Eixample, però la concreció del projecte de l’idealista Cerdà caigué en mans de la voracitat capitalista i l’especulació immobiliària, de manera que només va disminuir lleugerament el problema de la densitat del casc antic. La idea inicial de la nova ciutat quadriculada incloïa també dos intervencions a la ciutat vella: la prolongació dels carrers Pau Claris (via A en els plànols inicials) i Muntaner (carrer 23) fins al port.

No seria fins el 1908 que finalment s’inicià la obertura d’aquella via A que esdevindria la Via Laietana, on tantes manifestacions i càrregues policials hem viscut. La seva amplada no tenia comparació amb cap dels carrers de l’antiga Barcelona, ni tan sols amb aquells nous carrers oberts feia un segle, que després de tot seguien sent força perillosos per les forces de l’ordre.

No podem afirmar que facilitar la repressió fós l’únic motiu per obrir aquesta avinguda: ja eren temps dels vehicles motoritzats i fins i tot es va preveure construir el túnel per on anys més tard hi passaria el metro, però hem comprobat moltes vegades com el barri de la ribera es converteix en una trampa quan els furgons policials poden circular ràpidament per Via Laietana, Trafalgar, Princesa i Passeig Lluis Companys.

L’altre gran avinguda projectada per Cerdà, la que havia de partir en dos el barri del Raval, mai es va arribar a fer realitat del tot. Fou durant el govern republicà de Macià que es reprengé la idea, sempre inspirada per la obsessió de sanejar el que llavors ja es coneixia com a Barri Xino. La inestabilitat de l’època no va permetre dur-la a terme. Anys mes tard, l’ajuntament franquista recuperà la idea, i fins i tot planificà que la via duria el nom de l’aviador García-Morato, heroi de guerra feixista, els mèrits del qual havien consistit en escortar els bombarders que massacraven la població civil.

Ja als anys vuitanta, és el consistori socialista qui sí du a terme una part d’aquest vial, tot i que sense seguir la línia recta projectada, amb la obertura de la avinguda Drassanes primer i la Rambla del Raval després.

En 300 anys ha canviat molt la ciutat, igual que ho han fet les formes de controlar la població: de la intervenció militar complementada amb bombardejos al model policial on no només es reprimeix la protesta sinó qualsevol comportament que se surti de la seva normalitat imposada. També han canviat les tecnologies de la repressió: de les càrregues a cavall, sabre en mà, fins al canó sònic, passant, com no, pel boig transitar dels furgons amb les sirenes sonant amunt i avall. Però l’escenari també s’ha anat adaptant, esborrant carrers on hi viva gent per deixar pas a vies ràpides pel comerç, el transport i la policia.

Una resposta a «Barcelona, una història de l’urbanisme repressiu»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *