Quan el Sol no es ponia mai als dominis… de Catalunya

Colom era català, Carlemany mai va existir i crist va viure al segle XI

Aquests són alguns dels titulars amb que es podrien resumir diferents tendències que coincideixen en anomenar-se o ser anomenades nova història.

Totes elles es presenten com a alternatives al gran conte de la història oficial, i aixequen grans passions entre els seus fervorosos seguidors.

Anomenar la història que ens ensenyen a l’escola com a faula no sembla ser gens immerescut, i els motius per defensar aquesta afirmació son d’origen divers.

Per una banda, la història ja era una disciplina força madureta quan algú va decidir començar a aplicar-hi un mètode científic. Igual que les doctrines de l’església catòlica, s’ha fonamentat durant segles en la tradició, és a dir, en allò que afirmaven estudiosos més antics i venerables. El relat històric és un refregit sistematitzat de fonts que s’han donat com a bones seguint criteris ara relacionats amb el sentit comú ara relacionats amb l’interès i la ideologia de l’autor de torn.

I segons critiquen alguns que diuen que en saben, root me’n guardi de donar o treure’ls-hi la raó, les tècniques científiques que s’han aplicat, per exemple, a l’arqueologia s’han cuidat molt de no contradir allò que ja deia la tradició acceptada.

A això sumem-hi una hiperespecialització de les investigacions que es duen a terme: treballs d’interiorisme que mai qüestionin l’arquitectura de l’edifici. I de què està fet aquest casalot que anomenem història?

Dels fonaments a la teulada, al llarg dels segles s’han aixecat pisos bastits sobre un únic element dels successos pels quals transcorria la humanitat: l’existència dels estats i els seus regents. Fa més de 1500 anys, uns sants molt devots van aixecar unes barraques que consistien en parets fetes amb llistats dels reis dels diferents imperis que havia conegut l’antiguitat. I un mil·lenni més tard, uns savis no menys devots, tot i que un hugonot i l’altre jesuïta, van reformar l’edifici exactament amb el mateix criteri. Encara és l’edifici que habitem.

Per acabar amb les metàfores merdoses d’aparelladors, sembla raonable que arreu apareguin inquilins denunciant goteres, aluminosi i ves a saber quins desperfectes més.

Del dubte a la certesa i tornem a començar

Qüestionar-se com s’ha escrit la història no es pas un esport nou. El mateix Newton, aparentment gens relacionat amb la matèria, ja criticava les cronologies que pels seus temps es començaven a fixar per romandre immutables fins avui. També s’han elaborat esmenes parcials a mida que les nacions modernes es consolidaven i necessitaven un relat que les justifiques tant cap endintre com cap enfora.

Però possiblement ha estat internet i la sortida de l’àmbit acadèmic el que ha donat ales a la crítica històrica, però també el que ha disparat les tendències més conspiranòiques o magufes.

El recorregut acostuma a ser el següent:

Algú, més professional o més amateur, realitza una investigació que planteja dubtes sobre un personatge, un fet o un període històric. Desenvolupa les seves argumentacions, emprant metodologies o fonts més o menys ortodoxes, i arriba a una conclusió que llença al gran públic, coneixedor que a l’acadèmia serà ignorat sistemàticament.

Si la troballa es tractés d’un coneixement eminentment pràctic, la seva validesa es provaria sola: si la màquina voladora vola, serveix. Si no, no. Però per a què serveix la història? I, sobretot, a qui serveix la història?

Aquesta darrera pregunta es fa en dos sentits: els escèptics, acadèmics o no, denunciaran que s’està manipulant barroerament la història per defensar una teoria preconcebuda. Per altra banda, els receptors de la bona nova (la nova teoria històrica) es pregunten com és possible que aquest nou descobriment no s’hagués fet abans, o el que és pitjor, que algú l’hagi estat amagant per algun motiu inconfessable.

Un cop el neòfit, delerós per saber més, ha retirat la vena que li ocultava la veritat, deixa de banda els detalls (i el rigor, si s’escau) de la investigació original i s’endinsa en un exercici de replantejar la història a partir del nou paradigma. I és un joc que funciona, us ho asseguro: Agafem les peces de qualsevol puzle i refem-lo per crear la imatge que volem veure.

A aquestes alçades, amb el títol del post i l’afirmació que l’encapçala, resulta evident que estic parlant de les teories de l’Institut de Nova Història, però no només.

Per il·lustrar aquest recorregut del que parlo, esmentaré dues teories que defensen les afirmacions que acompanyen el Colom català del començament d’aquest verborràgia.

Carlemany mai va existir

Aquestes son les paraules clau que heu de posar a google per llegir sobre l’anomenada Teoria del Temps Fantasma (PhTH per les sigles en anglès). Va sorgir als anys noranta entre arqueòlegs alemanys que es preguntaven perquè es trobaven tan poques restes materials de procedents de determinats segles de l’alta edat mitjana.

Després de qüestionar la tècnica del carboni 14 i d’altres relacionades, van optar per plantejar-se si el que passava realment és que aquests segles mai van existir. Aplicant una equació a una interpretació una mica matussera de la reforma gregoriana de 1582, van arribar a la conclusió que l’any 614 va ser seguit pel 911, fent volar pels aires Carlemany, però també l’aparició i expansió de l’Islam, capítol andalusí inclòs.

El següent capítol va ser desemmascarar els autors de la malifeta, focalitzant-los a les corts bizantines i germàniques, amb una extensa exposició dels motius que els van dur a executar aquest engany de dimensions tri-centenàries.

El fet que les seves investigacions s’hagin desenvolupat en una llengua relativament inaccessible per al gran públic internacional, l’alemany, i que les repercussions polítiques de la descoberta siguin menors, ha fet que la teoria no hagi tingut una gran repercussió.

Crist va viure al segle XI

Anatoly Fomenko és un reputat matemàtic rus, que als anys setanta va començar a remenar un altre dels mètodes científics que acostumen a acompanyar la cronologia des del segle XVI: el càlcul de la data dels eclipsis enregistrats en fonts històriques. Sembla ser que va caure a les seves mans la investigació d’un matemàtic nord-americà què havia estat cercant la formula que fes quadrar les observacions històriques amb els càlculs que s’empren seguint els coneixements actuals sobre la mecànica celeste. Resulta que es tractava d’un galimaties matemàtic sense cap fonament físic, que servia bàsicament per no contradir la història oficial. Fomenko va replantejar l’afer i es preguntà si la que estava equivocada no era la cronologia.

Oblidant les datacions que ens proposa la cronologia convencional, va anar cercant les dates més escaients per als eclipsis històrics enregistrats. I entre d’altres va arribar a la conclusió que Crist havia nascut el 1053, durant l’explosió de la supernova que avui anomenem nebulosa de càncer (és a dir, l’estel de Betlem) i va ser crucificat 33 anys més tard durant un eclipsi de sol que descriu un dels evangelis.

A diferència de la teoria alemanya, per la seva descoberta no hi havia prou amb un pedaç que refés la línia del temps, sinó que havia d’explicar què passava amb diversos mil·lennis d’història humana. Per això, fidel a la seva especialitat matemàtica, va desenvolupar una metodologia per tractar estadísticament cròniques de diferents períodes. El sorprenent resultat al que diu que va arribar és que totes les històries d’imperis, regnes i civilitzacions anteriors al segle XV són en realitat males còpies d’un únic original.

Després va complementar aquesta teoria amb uns gràfics on compara parelles de dinasties que, sempre segons ell, són idèntiques. I llavors es va llençar a camps de coneixement que no són els seus i que són els que més s’han popularitzat: una pseudo-etimologia que s’assembla més aviat al scrabble i que, després de milers de pàgines d’exposició, li permeten explicar què va passar realment.

Si els 300 anys de la PhTH ens semblaven atrevits, la Nova Cronologia de Fomenko és d’una volada espectacular. La diferència és que el pais on vivia el nostre matemàtic va desaparèixer l’any 1991, en esfondrar-se la URSS. Els habitants de la nova Rússia estaven mancats d’un relat històric nacional que substituís el vell imaginari soviètic, i les conclusions, ja força avançades, de Fomenko van començar a popularitzar-se.

Com poden imaginar-se, la gent no es va engrescar especialment amb els càlculs astronòmics ni amb els nous mètodes estadístics: el que va triomfar va ser la proposta d’història alternativa, que es pot resumir dient que la Civilització (sí, amb majúscules, la única i primigènia) la va inventar un imperi, que ell anomena la Horda, que va sorgir dels territoris a cavall entre Europa i Àsia per dominar i enlluernar el món abans de ser destruïda i esborrada de la història per les malvades potències occidentals que encara avui ens dominen i enganyen.

Com deia anteriorment, del dubte s’ha arribat a una nova certesa, que es justifica més per motivacions ideològiques que per la veracitat del mètode crític.

Colom era català

Pot semblar exagerat comparar aquestes dues crítiques cronològiques amb les relativament modestes propostes de l’Institut de Nova Història, però jo hi vull veure un cert paral·lelisme, no tant en la magnitud de les propostes sinó en el fenomen que succeeix al voltant.

No és el meu objectiu valorar si Colom, Leonardo, Cervantes o Erasme eren catalans, o d’origen català, sinó perquè es difonen aquestes teories i com la seva popularització empeny les noves investigacions.

El recorregut del INH ha anat de considerar la catalanitat de Colom a plantejar que la descoberta i conquesta d’Amèrica va ser un afer català, fins arribar a la màxima “Madrid ens enganya” (i ho porta fent segles), a partir de la qual es veu necessari revisar les fites de la grandesa espanyola o europea cercant-ne traces de catalanitat.

Repeteixo: el tema no és si la teoria (que ja ha ha esdevingut paradigma) és certa, sinó perquè es popularitza ara i què en motiva la popularització.

 

La catalanitat, a l’igual que la hispanitat, no em fan trempar en absolut. Però si en un esforç d’imaginació em posés en el paper de pensar que val la pena lluitar per un nou estat, m’esforçaria per no reproduir el mateix conte de grandesa que la història ha proporcionat a tots els estats, nous o vells.

Si val la pena revisar la història, aquesta història de guerrers, genocides i uns poquets privilegiats que es podien permetre pensar i crear, que sigui per recuperar les vides de les majories que sempre han estat oprimides pels estats, els terratinents i els conqueridors, no per crear nous herois de merda, encara que siguin manllevats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *