Les ràdios lliures i els límits de l’economia cooperativa

Dijous passat, a la web Pam a pam, l’Alba Hierro publicava un article titulat “Els mitjans per arribar a la fi (del capitalisme)“, on analitzava la situació dels mitjans de comunicació dins del paradigma de l’economia social i solidària (ESS), que és l’àmbit al que es dedica aquest lloc web.

Diferents tuitaires, impacients i compulsius com som, li van recriminar l’absència de tal o qual mitjà, com si l’article hagués de ser una mena de catàleg o directori de tots els projectes que s’engloben dins l’ampli ventall que proposa -i que xifra en 579 mitjans creats des de 2008. Afegint una nota, va aclarir que no pretenia ser cap inventari exhaustiu i que s’havia centrat en mitjans escrits. Per contemplar altres suports, afegeix LaTele i Radio Terra, i jo hi segueixo trobant a faltar les ràdios lliures, que a Barcelona tenen un recorregut que va dels 25 anys que enguany fa Contrabanda fins als 35 que Radio Pica complirà el març, tot i que ara només es pugui sentir per streaming.

Com que ja ha quedat clar que l’objectiu de l’article no era recopilar a tothom, el rellegeixo i penso si les ràdios lliures tenen realment cabuda dins d’aquest paraigües de la ESS i de quina manera s’hi poden extrapolar les reflexions que planteja l’article.

Les ràdios lliures, a Barcelona, a Catalunya i a tot l’estat, són lluny de plantejar-se aquest debat al voltant de l’economia social. Tenen el seu propi recorregut a l’hora de definir-se, que es remunta al Manifiensto de Villaverde, de l’any 1983. Fa alguns anys que s’ha rescatat un projecte de coordinadora estatal, i el debat que s’està duent a terme hauria de tenir com a resultat una actualització d’aquest manifest. A falta de saber quina serà la localitat que donarà nom a la nova definició del que és una radio lliure -aquest és l’objectiu del manifest original- sí es pot començar a esbossar quin serà el seu contingut.

Malauradament, la paraula lliure és tan bonica com ambigua. És per això que sovint s’hi afegeixen altres epítets que pretenen reduir aquesta ambivalència i que acaben esdevenint els eixos d’aquesta definició que està elaborant la coordinadora estatal: Radios lliures, autogestionades, no comercials, no professionals, assembleàries, independents, alternatives…

L’últim adjectiu, alternativa, també pateix un greu desgast semàntic, però es pot explicar ràpidament dient que l’objectiu de les ràdios lliures seria difondre les veus que no tenen espai en els mitjans massius, públics o privats. La resta de característiques ens duen de cap al debat sobre l’economia social, i es poden posar en contrast amb un dels manifestos que defineix l’ESS, el de la Xarxa d’Economia Social.

L’assemblearisme i la independència respecte a altres actors polítics i socials, sembla estar en concordança amb els principis de la ESS, que parlen de “organitzar-se de forma democràtica i participativa” o “tenir autonomia de gestió davant les administracions”. En l’àmbit de les ràdios no és un debat menor, ja que al llarg de quatre dècades d’història s’ha hagut de marcar el límit amb altres projectes que s’han plantejat des de, o han evolucionat cap a, la col·laboració organitzativa o econòmica amb les administracions -emissores locals- o amb altres entitats de les quals les ràdios en són una part orgànica. En aquest sentit, les ràdios lliures es volen diferenciar de les ràdios comunitàries, que tenen les seves pròpies estructures d’organització federativa, com la Unión de Radios Libres y Comunitarias de Madrid -què per cert, ens han colat lo de lliures, tot i que no aparegui al seu acrònim URCM.

L’altre eix important, i possiblement el rovell de l’ou, és el que explica què vol dir autogestionades, no comercials i no professionals. Ja que estem parlant de paraules fetitxe que es buiden de significat, és possible que autogestió estigui patint un procés que la converteix en una paraula bonica, que sovint s’empra sense massa anàlisi crític. Des del meu punt de vista, l’autogestió és antònim de dos termes que pateixen un síndrome contrari, de demonització, com són comercial i lucratiu. I parlo de demonització perquè no crec que hagin de ser necessàriament negatives -i deixo per un altre dia la famosa clàusula NC del Creative Commons.

Al meu parer, un projecte autogestionat té com a objectiu el seu manteniment, no generar beneficis ni comerciar amb els productes o serveis que produeix. Més enllà del prejudici moral de no tacar el bon nom de l’autogestió, crec que és pràctic restringir estrictament què és el que vol dir, abans no caure en aberracions com “l’autogestió de la vida” per referir-se a guanyar diners per viure. És molt legítim, tothom ho fem, però hi ha molts altres mots per referir-se’n. No fa falta penjar-se la medalla de “jo no treballo, jo m’autogestiono la vida, no com vosaltres que us taqueu les mans al mercat laboral”.

Per concretar, entre els debats que s’estan tenint a les xarxes o en persona, com la trobada de ràdios del passat setembre a Zarautz, sembla que hi ha força consens en rebutjar la figura de les persones alliberades o parcialment retribuïdes dintre de les ràdios lliures.

Respecte a la no professionalitat, cal aclarir en funció dels seus dos significats: si professional és qui es guanya la vida amb una activitat, ja queda explicat que es rebutja que cap membre del col·lectiu sigui retribuït per la seva tasca.

Però també es vol emfatitzar que la comunicació no ha de ser una tasca d’especialistes, de periodistes, sinó que una funció de les ràdios és estendre la capacitat de saber fer ràdio entre tothom que ho desitgi. Pel cas de Contrabanda, és significativa la pràctica absència de persones amb estudis en periodisme o comunicació, i puc acreditar per pròpia experiència que moltes han après sobre alta freqüència o informàtica dins la radio, fins el punt d’arribar a fer-se’n responsables.

Però llavors, vistos aquests principis i definicions, seria ingenu negar que la ràdio té una dimensió econòmica i de gestió. El manteniment d’una emissora de FM té unes despeses anuals que superen amb escreix els 10.000€, i que suposen el principal maldecap en el dia a dia de la ràdio. I parlem de despeses fixes, sense comptar-ne d’altres extraordinàries, derivades, per exemple, d’averies.

El capítol d’ingressos està marcat per les quotes de socis, per les activitats bàsicament lúdiques i la venta de parafernàlia. La principal font d’ingressos, les quotes, creen un efecte pervers que també s’ha de combatre constantment: Qui són els usuaris de les ràdios lliures? Les oients o les persones que fan programa? Tot i que la teoria està clara -són les oients- la pràctica crea una dinàmica en que una minoria carrega amb les tasques voluntàries imprescindibles per mantenir el projecte, mentre la majoria es limita a pagar les quotes, que poden arribar a confondre’s amb el preu per accedir a un servei i unes infraestructures.

No és inèdit el debat que planteja canviar el model i que les tasques deixin de ser voluntàries i passin a ser remunerades, i que qui fa programa, pagui el seu cost real. El primer argument en contra és que això trairia la naturalesa de les ràdios lliures, creant una barrera que contradiria el principi de fer accessible la producció de la comunicació, restringint l’accés per criteris econòmics. El que per mi és palmari és la certesa que un projecte així seria econòmicament inviable. A dures penes reunim els diners per mantenir les infraestructures com per plantejar-nos treure’n per pagar nòmines!

Cal aclarir que les quotes es diferencien entre persones que fan programes i sòcies col·laboradores. Els ingressos de les primeres gairebé tripliquen els de les altres. Tal com es pregunta l’article de Pam a Pam, és possible eixamplar aquestes aportacions, diguem-ne, solidàries? Un problema inherent al format, la ràdio, és que és molt difícil restringir l’accés de les oients. No es pot fer una subscripció al format físic -no n’hi ha- i resulta complicat oferir cap incentiu que reconegui aquesta aportació econòmica, més enllà de l’agraïment. És més, produir aquest incentiu suposaria un esforç addicional a la ja raquítica força de treball dels col·lectius.

El panorama és força desolador des d’un punt de vista econòmic. La resposta a la pregunta inicial, respecte a la pertinença d’incloure les ràdios lliures dins l’economia social i solidària, és que certament compleix la majoria de punts del manifest de la XES, tot i que és absolutament inviable des d’un punt de vista laboral, i, en definitiva, més enllà de plantejaments polítics, seria insostenible la continuïtat d’aquests projectes sota una forma de cooperativa.

Tot plegat, a mi em du encara una mica més enllà: estan les ràdios lliures condemnades a l’extinció? I no em refereixo només a la possibilitat d’eixamplar la base social que la suporta, sinó al propi suport i format.

Fa un temps veia aquest gràfic:

Buc9K8AIQAAX5wk.jpg_largeS’estan extingint les oients? En el cas de Contrabanda, es constata que en els darrers deu anys s’ha incorporat a fer programa molt poca gent nascuda més enllà de 1985, i és de suposar que escoltar habitualment ràdio és un requisit per desitjar fer-ne. Encara més preocupant és que les generacions més joves tampoc són usuàries de podcasts, la gran aposta tecnològica de la darrera dècada, en que moltes ràdios lliures van ser pioneres respecte a les emissores públiques i comercials.

Si busquem pistes més enllà del món de les ràdios lliures, és simptomàtic que, al contrari que la televisió, no hi ha plans concrets per passar de la FM analògica a emissions digitals. Però per altra banda, l’espectre radiofònic segueix sent una jungla on les ràdios pirates -ràdios comercials sense llicència- cerquen qualsevol espai lliure o ocupat per ràdios lliures -també sense llicència, però sense afany de lucre- per col·locar les seves programacions de baix cost consistents en música mainstream i publicitat.

Però la resistència constant contra les interferències de ràdios pirates, i també contra la pressió de les administracions, em fa pensar en un altra funció de les ràdios lliures, potser el principal motiu per seguir endavant amb aquests projectes, assumint unes despeses desorbitades: conservar uns dials que han costat una lluita de dècades, mantenir un forat en l’espai radioelèctric fora de les mans del mercat i l’estat, disponible per l’ús de la societat. Si em permeteu utilitzar el terme de moda: pel comú.

I és que, si al llarg d’aquest anys he constatat que tenia sentit mantenir tota aquesta infraestructura caríssima, ha estat en ocasions en que realment la gent se l’ha fet seva, tant escoltant com participant, en les emissions de l’agencia 29 durant les vagues generals  o durant el desallotjament de plaça Catalunya el maig de 2011.